Portada > Bloc > Psicoteràpia per al ric i medicació per al pobre.

Bloc

Psicoteràpia per al ric i medicació per al pobre.

15/04/2019

Cada dia més a Espanya hi ha un problema greu en l'àmbit de la psicologia que genera dos tipus de persones, aquells que poden permetre venir a un centre privat i pagar les sessions necessàries amb un psicòleg per solucionar el seu problema en un termini de temps raonable, i els que han d'acudir a la sanitat publica i passar per un via crucis per solucionar el problema, si és que espera a veure el psicòleg i no només viure de pastilles.

A la Unió Europea hi ha una mitjana de 18 professionals de la psicologia per cada cent mil habitants, mentre que a Espanya aquesta mitjana no arriba tot just ni a 3, sis vegades menys que la mitjana, i per tant fins a deu vegades menys que països que arriben als 30. Això genera que hi hagi dos tipus de tractaments en l'àmbit de la salut mental, depenent de si un té o no té recursos per poder cobrir-se pel seu compte aquesta necessitat.

Les persones amb recursos que acudeixen a la psicologia privada poden permetre treballar els seus problemes amb psicoteràpia, i solucionar aquests problemes en un termini de temps més o menys curt, depenent del tipus de problema. Faran una visita cada setmana, cada quinze dies o com a molt cada mes, i en visites d'una hora de durada normalment. Ha estat ben atès i ha arribat a una solució, ha superat el seu temps de baixa si ho ha hagut de necessitar i es reincorpora a un ritme normal fàcilment.

Les persones amb menys recursos han d'acudir a la sanitat publica i començar aquí un llarg i dur camí per trobar aquesta ajuda. Normalment cal fer una visita al metge de capçalera, que haurà de derivar al psicòleg, si detecta que hi ha un problema. Mentrestant el més habitual serà medicar al pacient amb ansiolítics o antidepressius. Ara la persona haurà d'esperar en el millor dels casos un mínim d'un o dos mesos per ser atès per un psicòleg, que amb sort podrà fer una visita de no més de quaranta minuts o fins i tot menys, i que marcant el cas d'urgent potser el vegi en un mes més, sinó en dos o tres mesos. Així doncs, la persona després d'un any prou feines ha vist al seu psicòleg un total de quatre vegades, 12 vegades menys freqüència que la que haurà tingut en un centre privat.

Aquestes dues tipologies generen un problema molt important de salut pública que no s'aborda convenientment. El fet d'allargar tant les visites públiques, fa que el pacient no tingui més remei que sostenir la seva patologia amb llargues baixes, o amb medicació que d'una altra manera es podria estalviar. Aquestes situacions produeixen no només un cost per a la societat, sinó també per a la persona, amb un patiment més que innecessari. De rebot aquesta gestió està portant a que el nostre país sigui de molt el que més fàrmacs antidepressius i ansiolítics aquesta prescrivint, molt per sobre de la mitjana d'Europa, no sent a més aquests una solució perquè no curen, i generant en alguns casos una dependència a la medicació que porta a la cronificació del seu ús, quan no a una addicció a les benzodiazepines que és la més comuna al nostre país.

Potser és hora de plantejar-se el cost-benefici que tindria una bona atenció en salut mental en aquest país, deixar d'invertir en medicar i invertir en tractar, millorant la qualitat de vida de les persones, i reduint un cost social i laboral enorme.