Tot i que es té tendència a creure que la sexologia tan sols s’ocupa de l’eròtica de les persones (relacions coitals, masturbació, prevenció d’embaràs, etc), això és tan sols una petita part dins d’un camp molt més ampli.

La Sexologia és la ciència que estudia el sexe. “Sexe” prové de sexare (separa, secció) i compren tot allò que té a veure amb la diferència, amb el fet de ser sentir-se i expressar-se com home o dona. Aquest fet de ser home i dona , de tenir en definitiva un sexe, és l’eix central de la sexologia.
Vist així, les demandes sexològiques poden tenir diverses possibilitats.

• Les conductes. Expressions sexuals múltiples: petons, carícies, coits.
• La identitat. Sentir-se home o dona
• L’orientació. Cap a on dirigeixo les meves preferències tenint en compte el meu propi sexe, home o dona.

És a dir, que a nivell clínic no tan sols ens ocupem de les disfuncions sexuals, sinó que també la nostra teràpia sexual inclou la teparia de parella, independentment de que les dificultats es donin en el pla de parella o merament en el sexual.

Ejaculació precoç

L'ejaculació precoç és un trastorn que arriba un de cada tres homes. Una identificació del problema per part de l'afectat i de la seva parella evités les disfuncions que pot produir a la qualitat de la relació de parella o de la vida social.

S'ha definit en relació al temps que hi ha la penetració i el moment que el pacient ejacula, en uns pocs segons, menys d'un minut. El temps pot ser utilitzat per quantificar la severitat del problema ja que hi ha casos en què es produeix al primer contacte amb la vagina i fins i tot abans de la penetració i altres casos menys severs on aconsegueix aguantar un parell de minuts a la vagina.

L'ejaculació precoç no és una malaltia, sinó que una falta de l'aprenentatge de les sensacions agradables en la resposta sexual de l'home, que porta a no reconèixer el moment previ a l'ejaculació imminent (és el pas de la fase d'altiplà a la fase de emissió), que possibilita a perllongar la fase d'altiplà i per tant l'acte sexual.

No s'han trobat causes mèdiques que produeixin ejaculació precoç, ja que poques vegades són presents processos infecciosos en els genitals o malformacions anatòmiques en la glàndula prostàtica que donin compte d'aquest trastorn.

Disfunció erèctil - Problemes d'erecció

La disfunció erèctil és la incapacitat per aconseguir o mantenir una erecció satisfactòria per al coit i és causada per diversos motius, de naturalesa psicològica o física.

Apareix en la meitat dels homes de 40 a 70 anys de manera intermitent o esporàdica, el que no descarta edats més primerenques. No obstant això, els homes poden gaudir de l'activitat sexual durant tota la vida; tot i que la quantitat i la força de l'ejaculat i la tensió muscular es redueixen, la disfunció erèctil no és un procés inevitable en relació amb l'envelliment.

Se sol deure a factors psicològics (culpa sexual, por a la intimitat, depressió, ansietat) i en menys ocasions a factors biològics.

La disfunció secundària es produeix quan un home que podia aconseguir i mantenir una erecció ja no pot fer-ho.

Una disfunció transitòria de qualsevol naturalesa pot causar dificultats psicològiques secundàries que compliquen el problema. Pot dependre de les situacions, afectar només a determinats moments, llocs o parelles, associar-se a un sentiment de derrota o autoestima danyada. Els factors psicològics que poden associar-se amb les malalties orgàniques poden ser tant la causa com la conseqüència.

Dificultat amb els orgasmes

L'anorgàsmia és el retard o absència persistent o recurrent de l'orgasme després d'una fase d'excitació normal en l'activitat sexual, considerada com adequada en el seu focus, intensitat i durada.

Una mica menys del 10% de les dones mai arribés a un orgasme independentment de l'estimulació o la situació. La majoria de les dones poden arribar a l'orgasme amb l'estimulació del clítoris, però la meitat arriben al mateix de forma regular durant el coit. Quan una dona respon a l'estimulació, però no pot arribar a l'orgasme durant el coit, es requereix una exploració sexològica, es requereix una intervenció psicoterapèutica per veure si el motiu és personal o de parella.

Poden existir a més un altre tipus de causes fisiològiques que cal descartar prèviament.

L'edat no impedirà en cap cas que la dona pugui arribar a tenir un orgasme. La freqüència de l'activitat sexual pot canviar, però no té perquè afectar a la seva qualitat.

Dolor o impossibilitat en la penetració

La dispauremia és l'aparició de dolor durant el coit, bé al principi, bé al llarg del desenvolupament del coit o al final del mateix. El dolor pot implicar sensacions de cremor, cremada, o dolor tallant; i la seva localització pot estar a la part externa de la vagina, a la part interna o en la regió pèlvica i l'abdomen.

La freqüència de l'aparició del coit dolorós és molt variada; en alguns casos pot presentar-se en tots els intents de coit; en altres casos només en comptades ocasions, o només en determinades postures. Tot i que sovint les dones ho han sentit en alguna ocasió, la disparèunia o coit dolorós fa referència a una condició crònica, és a dir, el dolor apareix amb relativa freqüència i durant amplis períodes de temps.

És freqüent que, si aquest problema es manté, la dona progressivament vagi perdent interès en la seva activitat sexual, facilitant l'aparició de l'anorgàsmia i del desig sexual Inhibit.

Aversió al sexe

L'aversió persistent o recurrent i l'evitació de qualsevol contacte sexual genital amb la parella es dóna ocasionalment en homes i amb molta més freqüència en les dones. Els pacients es queixen d'ansietat, por o disgust en relació amb les situacions sexuals.

Pot ser degut a un trauma sexual, com incest, abusos o violació; o bé ser conseqüència d'un ambient familiar molt repressiu, de vegades potenciat per una formació religiosa ortodoxa i rígida, o bé haver-se iniciat després d'uns primers intents de coit que van produir disparèunia. En aquest últim cas, fins i tot després de desaparèixer la disparèunia, roman el record del dolor. L'aversió pot generar una resposta fòbica (fins i tot d'angoixa), en aquest cas poden estar presents també temors irreals menys conscients de dominació o de dany corporal.

Falta de desig sexual

El desig sexual inhibit, també anomenat apatia sexual o manca de desig sexual, fa referència a aquelles persones que no tenen desig sexual, que no se senten atretes pel sexe i per la possibilitat de dur a terme relacions o conductes sexuals en general.

Aquest interès anormalment baix pel sexe fa que el subjecte no busqui la gratificació sexual, encara que es trobi disponible, i tenint intacta la capacitat de resposta sexual per practicar l'acte sexual. L'apatia no només té a veure amb la manca subjectiva d'interès per realitzar el coit; inclou el desinterès per tota conducta sexual, com la masturbació, la manca de pensaments, somnis i fantasies sexuals.

Tot i que el problema de manca de desig és molt més freqüent en les dones que en els homes, es presenten variacions importants, des de persones que manifesten una absència d'interès pel sexe, però responen als estímuls de la parella i experimenten excitació i orgasme, fins a les que rebutgen les aproximacions sexuals de la seva parella. També les reaccions de la parella del que pateix de falta de desig són molt variades. Algunes parelles interpreten el problema com un qüestionament de la seva capacitat sexual i amatòria, entenent-lo com un rebuig personal. En altres casos, especialment quan és la dona la que experimenta DSI, l'home pot arribar a considerar-normal, ja que amb freqüència una inadequada educació el porta a pensar que la dona no és capaç de gaudir amb aquestes relacions o que "el que ha de fer és proporcionar plaer a l'home ". Afortunadament, cada vegada és més important el nombre de persones que consideren el DSI com un problema i van demanant ajuda als professionals.