Bloc

L’orgasme no s’hauria d’entendre com una obligació ni com una prova de normalitat. És una resposta fisiològica i emocional complexa que apareix quan l’excitació sexual s’ha pogut desenvolupar de manera suficient, segura i lliure. No depèn només del cos, sinó també de la ment, del context, de la història personal i de la vivència subjectiva de cada dona.

Tradicionalment s’ha parlat d’orgasmes vaginals i clitorians com si fossin experiències completament diferents. Tanmateix, avui sabem que aquesta divisió és massa simplista. En la majoria dels casos, la implicació del clítoris té un paper central en la resposta orgàsmica femenina, fins i tot quan l’excitació es produeix durant la penetració vaginal, ja que també hi pot haver una estimulació indirecta d’aquesta zona. Per això, més que parlar de “tipus” d’orgasme com si uns fossin millors que els altres, convé entendre que cada dona viu el plaer d’una manera diferent.

No existeixen orgasmes correctes o incorrectes. Tampoc no hi ha una única manera “normal” de sentir plaer. La intensitat, la durada, la localització corporal o la forma en què s’expressa poden variar molt d’una dona a una altra, i fins i tot en una mateixa dona segons el moment vital, l’estat emocional, el vincle amb la parella o les circumstàncies de la relació. Comparar-se o pensar que s’hauria de sentir d’una determinada manera acostuma a generar més pressió i més bloqueig.

Quan l’orgasme no es produeix, hi poden haver diverses causes. En alguns casos hi ha creences negatives respecte del sexe, l’educació rebuda o sentiments de culpa associats al plaer. En altres, poden influir experiències sexuals viscudes amb por, pressa, desconnexió corporal o poca llibertat. També poden estar presents dificultats de confiança en la parella, una autoexigència excessiva, ansietat de rendiment o una atenció massa centrada a “arribar” a l’orgasme en lloc de permetre que l’excitació es desplegui.

De vegades també hi trobem l’empremta d’experiències traumàtiques, d’abús o maltractament sexual, que poden alterar profundament la relació amb el cos, la intimitat i el gaudi. En altres casos, la història familiar i la manera com s’ha viscut la sexualitat en l’entorn proper poden influir més del que sembla, especialment quan s’ha transmès una visió del sexe lligada al deure, a la por, al silenci o a la insatisfacció.

De la mateixa manera, hi ha factors físics que no s’han d’ignorar. Molèsties genitals recurrents, dolor, infeccions repetides, cistitis crònica, candidiasi de repetició o altres problemes ginecològics o urològics poden fer que el cos associï la sexualitat amb tensió, evitació o incomoditat. Quan això passa, el desig i la resposta orgàsmica es poden veure afectats de manera clara.

També és freqüent que algunes relacions sexuals estiguin massa centrades en la rapidesa, la penetració o el compliment d’un guió, sense prou espai per a una estimulació més pausada, conscient i adaptada al que la dona necessita realment. Moltes dones no tenen un problema “d’orgasme” en si mateix, sinó que mai no han comptat amb les condicions necessàries per explorar el seu plaer sense pressió, sense judici i amb el temps adequat.

L’anorgàsmia no s’ha de viure com un defecte ni com una condemna. En la majoria dels casos té comprensió clínica i abordatge terapèutic. Amb ajuda professional és possible identificar què bloqueja la resposta orgàsmica i treballar tant els factors psicològics com els corporals i relacionals implicats. La intervenció sexològica permet desmuntar mites, reduir l’ansietat, reconnectar amb el cos i construir una vivència sexual més lliure, satisfactòria i realista.

Quan aquesta dificultat es manté en el temps, demanar ajuda a un sexòleg o sexòloga pot ser un pas important per resoldre un problema que, en molts casos, té solució.