Bloc

Conte Sufí - La conferència impossible
Nasrudin, savi mestre sufí, va arribar un dia a un llogaret on abans mai havia estat.
La gent ho esperava amb gran entusiasme perquè era famós; i quan va saber que estava disposat a fer una conferència, una gran multitud es va congregar al lloc de l'esdeveniment.
Quan va ingressar al recinte, es va aturar davant del públic i obrint els braços els va dir:
- Ja que s'han reunit tantes persones per escoltar-me, suposo que sabran què és el que els diré.
Tots van contestar a l'uníson:
- No, mestre, no ho sabem
Aleshores ell els va respondre:
- Si no saben què és el que vaig venir a dir-los és que no estan preparats per escoltar-ho. Dient això, va fer mitja volta i es va anar deixant a la gent molt sorpresa.
El seu ajudant, abans de retirar-se, li va dir a l'audiència que aquesta havia estat una gran oportunitat perquè tots poguessin aprendre una lliçó excel·lent, i els va convidar a sol·licitar al savi que donés una segona conferència.
Va ser així que una gran quantitat de gent es va organitzar per anar-lo a buscar i demanar-li una nova presentació.
El mestre els va dir que tot el seu saber es podia reunir en un gra d'arròs i que una segona conferència era inútil, però aquestes persones estaven molt decidides a escoltar-lo i van insistir fins a convèncer-lo.
El peculiar comportament del savi a la primera conferència va fer que en aquesta segona oportunitat es congregués encara una multitud molt més gran, però abans van acordar preparar una millor resposta si es produïa una altra eventual sorpresa.
Nasrudin va començar la seva segona dissertació amb aquestes paraules:
- Suposo que tanta gent s'ha reunit sabent el que els diré.
Aleshores, tots van contestar a cor ia viva veu:
- Si mestre, ho sabem, per això vam venir.
En sentir això, el savi va contestar:
- Bé, si ja ho saben no veig el motiu que hi ha per tornar a dir-ho.
I sense dir una paraula més, es va tornar a retirar.
Novament els assistents van sentir gran perplexitat i estupor davant de les seves breus paraules, però admirats per la seva gran saviesa van tornar a sol·licitar-li una tercera i última conferència.
Un altre cop un gran nombre de persones va anar a pregar-li perquè els parlés l'endemà; i davant de tanta insistència no es va poder negar i va acceptar immediatament.
Per tercera vegada el mestre estava davant del públic, que semblava haver crescut considerablement. Sense pertorbar-se gens ni mica va començar la tercera i última conferència amb les mateixes paraules que en les anteriors.
- Suposo que tots vostès ja sabran el que els diré.
Els assistents, preveient escoltar l'acostumada introducció i havent planejat contestar-li una mica més enginyós, van dir a l'uníson:
- Alguns sabem però d'altres no.
Després d'un llarg silenci, es va sentir la veu dient:
- Bé, si aquest és el cas, els que saben instrueixin els que no saben.
Amb aquestes paraules va donar per acabada la tercera conferència, va fer mitja volta i es va allunyar.
Aquest conte sufí, posa en evidència la tendència que té la gent a interessar-se per allò consagrat segons la imatge que ha creat el públic, encara que les circumstàncies demostrin que no està a l'alçada d'aquestes expectatives.
Alhora exposa la lamentable alquímia que es produeix cada cop que se li ofereix or a la multitud: aquest es converteix en fang.