Bloc

Per això val la pena aturar-nos a reflexionar sobre com introduïm els infants en el món de l’esport i, en particular, en el del futbol.

Massa sovint, alguns pares projecten sobre els fills expectatives que en realitat són seves. De vegades esperen que el nen arribi a ser allò que ells no van poder ser. N’hi ha prou que un petit xuti una pilota amb certa gràcia perquè apareguin fantasies de futur: “pot ser un Messi”. Però que un infant gaudeixi donant puntades a una pilota als dos o tres anys no vol dir que estigui destinat a convertir-se en una estrella del futbol; simplement indica que juga, es mou bé i s’ho passa bé.

El problema apareix quan aquestes expectatives es transformen en pressió. Quan el nen sent que ja no juga per divertir-se, sinó per respondre al que s’espera d’ell. En aquest punt, l’esport pot deixar de ser una font de gaudi per convertir-se en una experiència de frustració, ansietat o pèrdua d’autoestima. I aleshores passa una cosa molt freqüent: el menor acaba rebutjant l’activitat o abandonant-la.

Abans de voler formar un campió, convé mirar l’infant i preguntar-nos què necessita realment, què li agrada i quin lloc ocupa l’esport en la seva vida.

L’entrada en l’esport organitzat sol produir-se cap als 6 o 7 anys, una edat raonable per començar una pràctica més estructurada a través d’una escola o entitat esportiva. Però aquest inici s’hauria de fer amb sentit comú i tenint en compte diversos aspectes importants.

En primer lloc, convé observar quin esport atrau més el nen. No tots gaudeixen del futbol, ni tots ho han de fer. Permetre que provi activitats diferents abans de decidir és, en molts casos, la millor opció. Explorar, comparar i descobrir també formen part del creixement.

En segon lloc, igual que ens preocupem per l’educació acadèmica dels nostres fills, també ens hauríem de preocupar per qui els forma esportivament. No tot depèn de l’esport en si, sinó també de l’estil educatiu de l’entitat, dels valors que transmet i de l’actitud dels entrenadors i adults de referència.

A més, en aquestes edats l’infant encara no està preparat per viure l’esport com una exigència competitiva. Els partits haurien de ser, sobretot, una oportunitat per jugar, aprendre i gaudir. Guanyar o perdre no hauria de ser el més important. El que realment importa, en aquesta etapa, és aprendre, participar, esforçar-se i sentir-se acompanyat.

L’autoestima del nen creix quan se sent acceptat i recolzat independentment del resultat. Quan percep que es pot equivocar sense decebre ningú. Quan se li permet trobar el seu lloc, avançar al seu ritme i desenvolupar les seves capacitats sense comparacions constants. Respectar el nivell al qual pot arribar no és conformisme: és salut emocional.

No hem d’oblidar tampoc que els infants aprenen molt més del que veuen que no pas del que se’ls diu. Són miralls. Copien actituds, maneres de parlar i formes de reaccionar davant la victòria, la derrota, l’esforç o l’error. Si els adults criden, pressionen o menyspreen, el nen ho incorpora. Si els adults acompanyen, respecten i valoren el procés, també ho aprèn.

Si tot això es cuida, el menor podrà entrar en l’esport d’una manera progressiva i saludable. Més endavant, cap als 10 o 11 anys, ja podrà mostrar un rendiment més consistent, perquè començarà a comprendre millor les regles, la dinàmica del joc i el sentit de l’entrenament. I serà aleshores, juntament amb els pares, els entrenadors i, sobretot, amb el mateix nen, quan es podrà valorar si hi ha desig, capacitat i sentit per anar més enllà.

La realitat és que molt pocs arribaran a l’esport professional. Molt pocs seran Messi, Nadal o Fernando Alonso. I no passa absolutament res. El veritable valor de l’esport infantil no és fabricar estrelles, sinó ajudar els infants a créixer amb salut, disciplina, companyonia, seguretat i gaudi.

L’esport ha de ser una font d’exercici físic, benestar i diversió, no una obligació ni un patiment. De vegades, el millor regal que podem fer a un fill no és empènyer-lo cap a l’èxit, sinó permetre-li gaudir del camí sense carregar-lo amb somnis que no li pertanyen.